Després de la primera trobada, com continua la innovació?

Una conversa breu durant una jornada, l’intercanvi d’una targeta o una reunió entre un grup de recerca i una empresa poden semblar gestos modestos. Tanmateix, moltes col·laboracions d’innovació comencen exactament així: amb dues organitzacions que descobreixen que comparteixen un repte, una necessitat o una oportunitat.

Espais com la Setmana de la Innovació de la UAB faciliten aquestes primeres connexions. Permeten conèixer capacitats científiques i tecnològiques, identificar necessitats empresarials i posar en contacte persones que, en altres circumstàncies, difícilment haurien coincidit. Però la trobada és només el punt de partida.

Entre una primera conversa i l’inici d’un projecte hi ha un procés sovint poc visible. Cal entendre què pot aportar cada part, concretar el repte, alinear expectatives, generar confiança i trobar els recursos necessaris. En alguns casos, aquest recorregut és ràpid. En d’altres, pot durar mesos o fins i tot anys.

Reconèixer un interès compartit

El primer pas és detectar si realment hi ha un punt de connexió. Una empresa pot buscar una solució per millorar un procés, desenvolupar un producte, accedir a una tecnologia o anticipar un canvi de mercat. Un grup de recerca, per la seva banda, pot disposar de coneixement, metodologies, dades o resultats científics amb potencial d’aplicació.

Tot i això, compartir un àmbit d’interès no és suficient. Perquè una conversa avanci, cal que les dues parts identifiquin una possible complementarietat.

Això implica anar més enllà de preguntes generals com ara “en què treballeu?” o “quines tecnologies teniu?”. Les converses més útils solen començar quan es plantegen qüestions concretes: quin problema es vol resoldre, per què és rellevant, quines solucions s’han provat fins ara i què necessita cadascuna de les parts per avançar.

En aquest moment inicial, la curiositat i la capacitat d’escolta són tan importants com el coneixement tècnic. Sovint, una oportunitat de col·laboració no apareix perquè una tecnologia encaixa perfectament amb una necessitat ja definida, sinó perquè la conversa permet reformular el problema des d’una perspectiva nova.

De la necessitat general al repte concret

Un dels moments decisius és la definició del repte. Expressions com “volem incorporar intel·ligència artificial”, “necessitem ser més sostenibles” o “busquem innovar en el nostre producte” poden servir per iniciar una conversa, però encara són massa àmplies per construir un projecte.

Cal transformar-les en preguntes més precises. Quin procés es vol millorar? Quin resultat es voldria obtenir? Quines dades, infraestructures o recursos hi ha disponibles? Com es valorarà si la solució funciona? Quines limitacions tècniques, econòmiques o reguladores s’han de tenir en compte?

Aquesta concreció permet determinar si el coneixement disponible pot donar resposta al repte i quin tipus de col·laboració és més adequat. Potser cal un estudi inicial, una prova de concepte, un projecte de recerca col·laborativa, una validació en un entorn real o simplement una sessió de treball per explorar alternatives.

Definir bé el problema també ajuda a evitar un dels errors més habituals en innovació: començar a desenvolupar una solució abans d’haver acordat clarament quina necessitat es vol resoldre.

Les barreres després del primer contacte

Fins i tot quan existeix un interès compartit, la col·laboració no és automàtica. Després de la primera trobada poden aparèixer barreres relacionades amb els terminis, els recursos, les prioritats o les formes de treball.

La recerca i l’empresa poden operar amb horitzons temporals diferents. Una organització pot necessitar resultats en pocs mesos, mentre que determinades preguntes científiques requereixen processos més llargs d’experimentació i validació. També poden existir diferències en el llenguatge, en la percepció del risc o en les expectatives sobre els resultats.

Altres qüestions, com la confidencialitat, la propietat intel·lectual, l’accés a dades, la regulació o el pressupost disponible, poden condicionar l’evolució del projecte.

Aquestes barreres no impliquen necessàriament que la col·laboració sigui inviable. Sovint indiquen que cal ajustar-ne l’abast. Un projecte ambiciós pot començar amb una actuació més petita que permeti validar la relació, generar evidències i reduir la incertesa.

El paper dels equips de transferència i innovació

En aquest recorregut, els equips de transferència i innovació tenen una funció essencial. Actuen com a pont entre entorns que poden tenir llenguatges, prioritats i procediments diferents.

La seva tasca no consisteix únicament a posar persones en contacte. També poden ajudar a identificar els interlocutors adequats, interpretar les necessitats de cada part, estructurar una proposta de col·laboració i orientar sobre vies de finançament, instruments contractuals o protecció del coneixement.

Aquests equips contribueixen a convertir una conversa inicial en un possible full de ruta. Poden ajudar a respondre preguntes com ara: quin és el primer pas realista?, quines capacitats cal incorporar?, qui ha de participar en les següents reunions?, quines evidències es necessiten abans de prendre una decisió?

Aquesta tasca d’acompanyament és especialment rellevant en les fases inicials, quan encara no hi ha un projecte formal ni recursos assignats, però sí una oportunitat que cal explorar.

Quant temps cal per posar en marxa un projecte?

No hi ha un termini únic. Algunes col·laboracions poden concretar-se en poques setmanes, especialment quan el repte està ben definit, les capacitats són fàcilment identificables i existeixen recursos disponibles.

En altres casos, el procés pot allargar-se durant mesos. Pot ser necessari incorporar nous socis, preparar una convocatòria de finançament, obtenir dades, fer una anàlisi de viabilitat o esperar que el projecte encaixi en les prioritats estratègiques de les organitzacions.

El temps que passa entre la primera conversa i l’inici d’un projecte no sempre és temps perdut. Durant aquest període es construeix confiança, es comparteix informació i es comprèn millor el context de l’altra part. Aquesta maduració pot ser determinant per a la solidesa de la futura col·laboració.

La clau és que el procés tingui continuïtat i que les dues parts sàpiguen quin és el següent pas, encara que sigui modest.

Mantenir viva una relació sense finançament

No totes les connexions disposen de finançament immediat, i no totes es poden convertir ràpidament en un projecte. Això no significa que s’hagin de donar per tancades.

Una relació es pot mantenir activa mitjançant reunions periòdiques, l’intercanvi d’informació, la participació en activitats conjuntes o la identificació de futures convocatòries. També es poden impulsar accions de baix cost, com una visita a un laboratori, una sessió tècnica, l’anàlisi compartida d’un cas o la preparació d’un petit estudi exploratori.

És important, però, evitar que la relació depengui exclusivament de la bona voluntat o de converses sense continuïtat. Concretar compromisos senzills, com compartir determinada informació, reunir-se en una data acordada o elaborar una primera proposta, ajuda a mantenir l’impuls inicial.

De vegades, una col·laboració no madura perquè el moment no és l’adequat. Les prioritats canvien, apareixen noves necessitats o s’obren oportunitats de finançament. Per això, conservar el contacte pot permetre reprendre una idea més endavant en condicions més favorables.

Connectar és només el principi

La innovació necessita espais de trobada. Sense connexions, moltes capacitats científiques no arriben a les organitzacions que podrien aplicar-les, i molts reptes empresarials o socials no arriben als equips que podrien contribuir a resoldre’ls.

Però el valor d’aquestes trobades no es mesura només pel nombre de contactes generats. També depèn de la capacitat de donar-los continuïtat, traduir interessos en reptes concrets i construir relacions basades en la confiança i en objectius compartits.

La Setmana de la Innovació de la UAB representa una oportunitat per iniciar aquestes converses. El veritable repte comença després: convertir una coincidència en una relació, una relació en una proposta i una proposta en un projecte capaç de generar resultats.