Del coneixement a l'impacte: quan la recerca es connecta amb l'acció pública

Les patents, les empreses, les start-ups i els nous productes que entren al mercat són, sens dubte, una part essencial dels processos de transferència de coneixement. La recerca pot conduir a innovacions tecnològiques, serveis especialitzats i iniciatives empresarials que generen activitat econòmica i contribueixen al desenvolupament regional.

Però la transferència de coneixement és molt més àmplia que això. També es produeix quan l’evidència científica ajuda a dissenyar millors polítiques públiques, quan una metodologia desenvolupada en un grup de recerca permet millorar un servei adreçat a la ciutadania, quan una administració incorpora coneixement expert per prendre decisions més fonamentades o quan una entitat del territori col·labora amb investigadors per entendre millor un repte social.

Aquesta mirada és especialment rellevant en un moment en què les administracions públiques han d’afrontar desafiaments cada vegada més complexos. La digitalització dels serveis públics, la mobilitat, la gestió de l’aigua, la governança territorial, l’adaptació al canvi climàtic o la cohesió social requereixen respostes fonamentades, innovadores i capaces de generar impacte a llarg termini.

En aquest context, el coneixement científic té molt a aportar. Les universitats i centres de coneixement generen evidència, metodologies, eines d'anàlisi i capacitat crítica que poden ajudar a entendre millor aquests reptes i identificar possibles solucions. Però perquè aquest coneixement generi un impacte real, cal que connecti amb els actors que treballen diàriament sobre aquests reptes i que tenen la capacitat de convertir-lo en accions concretes.

És aquí on les administracions públiques esdevenen aliades estratègiques. No només perquè gestionen serveis, impulsen programes, desenvolupen polítiques i prenen decisions que afecten directament la vida de les persones, sinó també perquè coneixen de primera mà les necessitats del territori, les limitacions dels serveis públics i les condicions reals d’implementació. Aquesta proximitat als reptes permet formular preguntes més rellevants, orientar millor la recerca aplicada i facilitar que els resultats es converteixin en accions concretes. 

Ara bé, aquesta col·laboració no sempre és senzilla. Les administracions necessiten respostes aplicables, evidències útils per a la presa de decisions i solucions adaptades a contextos molt concrets. El personal investigador, per la seva banda, necessiten temps, recursos i estabilitat per desenvolupar coneixement rigorós. A tot això s'hi afegeixen els condicionants administratius, normatius i procedimentals que sovint acompanyen aquest tipus de col·laboracions. Fer compatibles aquests tempos, necessitats i formes de treball és un dels principals reptes de la col·laboració entre universitat i administració pública.

A això s'hi afegeix un altre factor: sovint els diferents actors desconeixen les oportunitats que tenen al seu abast. Les administracions no sempre coneixen les capacitats científiques i tecnològiques que existeixen a les universitats. Els investigadors no sempre són conscients de les necessitats concretes que afronten els ajuntaments, les diputacions o altres organismes públics. I, en molts casos, tampoc es coneixen prou bé els instruments que permeten establir aquestes col·laboracions.

Quan es parla de cooperació entre universitats i administracions, és habitual pensar en projectes de recerca competitius. Però la realitat és molt més diversa. Convenis de col·laboració, contractes de recerca, càtedres institucionals, licitacions públiques o projectes europeus són alguns dels mecanismes que poden facilitar la generació de coneixement aplicat i la seva transferència al territori. Tanmateix, identificar la via més adequada no sempre és senzill. Sovint existeixen interessos compartits i oportunitats de col·laboració, però no és evident quin instrument encaixa millor en cada cas ni com transformar una necessitat en un projecte viable.

Tan important com disposar d'aquests instruments és donar visibilitat a les experiències que ja funcionen. Sovint, una administració descobreix una nova manera de col·laborar amb la universitat perquè una altra administració ja ho ha fet abans. I molts investigadors identifiquen noves oportunitats quan coneixen experiències similars impulsades per altres grups de recerca. Compartir casos d'èxit no és només una manera de reconèixer la feina feta; és també una eina per generar noves oportunitats i inspirar noves aliances.

Però hi ha una constatació especialment rellevant, la col·laboració no apareix de manera espontània. Requereix espais de trobada, confiança, coneixement mutu i persones capaces de traduir llenguatges diferents. En alguns casos, oportunitats potencials de col·laboració no arriben a materialitzar-se simplement perquè els actors no han tingut ocasió de trobar-se o explorar possibles vies de treball conjunt.

És aquí on els espais intermedis adquireixen un paper cada vegada més rellevant. No només com a facilitadors de projectes, sinó com a connectors entre necessitats i coneixement, entre reptes públics i capacitats científiques, entre preguntes reals i possibles respostes. La innovació no consisteix únicament a generar noves idees; també consisteix a crear les condicions perquè aquestes idees arribin allà on poden generar un impacte real.

Potser, més que preguntar-nos com transferir coneixement, hauríem de preguntar-nos com construir impacte compartit. I la resposta passa, inevitablement, per reforçar les aliances entre universitats, administracions públiques i la resta d'agents que treballen cada dia per afrontar els reptes col·lectius.

Perquè el coneixement genera valor quan es comparteix. Però genera transformació quan es construeix conjuntament i es converteix en acció.